|
Per Jordi Torrents (jtorrents_AT_lan-a2.com) i Pau Freixes (pfreixes_AT_lana2.com) En aquest article pretenem discutir de quina manera la Universitat pot |
1 A espatlles de gegants
Volem començar aquesta discussió amb una reflexió sobre el procés de producció
científica i les normes que hi estan associades. Pensem que això ens permetà enfocar
millor la història del moviment del Programari Lliure per al tema que ens
ocupa; la interacció entre Societat i Universitat des de la perspectiva de la
socialització del coneixement i de les responsabilitats de la segona envers la primera.
Pensem que definir les normes de la producció científica ens ajudarà a
veure l’estreta relació entre els models de desenvolupament del Programari
Lliure i el model clàssic de cooperació entre la comunitat científica, que tant
bons resultats ha donat, com ho prova la història de la Ciència des del segle
XVII.
Robert K. Merton(1) ha estat un dels sociòlegs més prestigiosos del segle passat. Algunes
de les seves principals aportacions les va fer en el camp de la Sociologia de la Ciència.
Merton 1(2)
ens adverteix que la paraula Ciència és enganyosament àmplia, es pot referir a tres
àmbits diferents però relacionats entre sí:
Ciència com a conjunt de mètodes.
Ciència com a conjunt de coneixements demostrats.
Ciència com a conjunt de valors i tradicions culturals que governen les activitats
científiques.
Merton va centrar el seu treball en el tercer àmbit; en la Ciència com a institució i
la seva estructura cultural. Per tant, no estudiava els mètodes de la Ciència sinó les
normes de producció científica. Des d’aquest perspectiva, va definir l’ethos (esperit)
de la Ciència com el conjunt de valors i normes que es consideren obligatòries
pels científics. Aquestes normes i valors són legitimats en termes de valors
institucionals.
Merton afirma que l’objectiu institucional de la Ciència és l’extensió del
coneixement verificat. Aquest coneixement ha de ser empíricament confirmat i
lògicament coherent. Per aconseguir-ho s’utilitza el mètode científic. Els imperatius
morals —normes— deriven directament de l’objectiu i del mètode de la Ciència. Són
tant prescripcions morals com tècniques. Merton afirma que l’ethos de la ciència
moderna inclou quatre conjunts d’imperatius institucionals:
Universalisme: Podem saber què és veritat a partir de criteris impersonals
preestablerts. Per tant, no podem jutjar un coneixement pels atributs
socials o personals dels seus defensors. L’imperatiu d’universalisme està
arrelat profundament en el caràcter impersonal de la Ciència. Ara bé,
l’universalisme de la Ciència pot entrar en contradicció amb tendències
en sentit contrari provinents de l’estructura social.
“Comunisme”: Segons Merton, quan parla de “comunisme”, ho fa en sentit
no tècnic i extens, en aquest context entén comunisme com a propietat
comuna de béns. Els descobriments de la Ciència són producte de la
col⋅laboració social i són atribuïts a la comunitat. Constitueixen una
herència comuna de la Humanitat. Els drets de propietat, en Ciència,
han d’estar reduïts al mínim per ètica científica. Els descobriments
científics sorgeixen d’una cooperació competitiva però els resultats de
tothom són socialitzats.
Pels científics és imperatiu comunicar els seus descobriments. El secret
és l’antítesi d’aquesta norma. Dins la comunitat científica, cadascú
és valorat per les seves publicacions. El caràcter comunal de la Ciència
es reflexa també en el reconeixement per part dels científics de la
dependència respecte una herència cultural. Per això Newton deia allò
que hi podíem veure molt enllà perquè estàvem assentats sobre les
espatlles de gegants. Merton afirma que l’imperatiu del comunisme de
l’ethos científic és incompatible amb la definició de la tecnologia com
a propietat privada en una economia capitalista. Per tant, hi ha poderoses
estructures socials que entren en contradicció amb aquest imperatiu
institucional de la Ciència.
Desinterès: Merton afirma que el desinterès és un element institucional
bàsic de la Ciència. Sovint s’ha atribuït als científics motivacions
—passió pel coneixement, curiositat,…— que expliquen el seu desinterès.
Però, segons Merton, el que caracteritza la conducta dels científics
és una pauta distintiva de control institucional de les motivacions. El
desinterès té una forta base en el caràcter públic i verificable de
la Ciència. Qualsevol descobriment és analitzat detalladament per la
comunitat científica. Això fa que les activitats dels científics estiguin
sotmeses a una vigilància molt rigorosa.
La bona reputació de la Ciència entre la població “profana” és
resultat, en gran part, de les tècniques i les aplicacions que es deriven del
coneixement científic. Merton adverteix que aquesta autoritat es pot usar,
i de fet s’usa, per finalitats interessades. Així l’autoritat manllevada a la
Ciència pot atorgar prestigi a una doctrina no científica.
Escepticisme organitzat: Merton afirma que l’escepticisme organitzat és alhora
un imperatiu metodològic i institucional. La Ciència ha de sotmetre a
examen les creences sobre la base de criteris empírics i lògics. Això
porta molt sovint a la Ciència a entrar en conflicte amb altres institucions
socials. El científic no pot respectar l’abisme entre el sagrat —el que cal
creure en acte de fe— i el profà. Merton conclou que la resistència contra
l’escepticisme organitzat prové, cada cop menys, de la religió i, cada
cop més, de grups econòmics i polítics. Segons l’autor, aquests grups
senten una aprensió difusa per si l’escepticisme organitzat pot amenaçar
la distribució del poder, desmentint els dogmes sobre els quals es recolza el
seu domini polític i econòmic.
Pensem que es pot fer una lectura de la història del Programari lliure com un intent
de preservar les normes institucionals de producció científica, anomenades
l’ethos de la Ciència per Merton, davant la contradicció entre la definció del
programari com a propietat privada d’una empresa capitalista i les pràctiques
dels científics que van crear la ciència de la Computació o Informàtica(3)
2(4) i les
tecnologies associades, com per exemple Internet(5).
2 Breu perspectiva històrica del Programari Lliure
És perfectament legítim concebre el programari com una forma de coneixement ja que
el seu caràcter immaterial i la seva naturalesa algorítmica, entre altres factors, el fan
molt semblant a un teorema matemàtic. La ciència de la computació o Informàtica
va començar a tenir departaments propis a les universitats des de la dècada dels
seixanta del segle passat, però com a disciplina científica, les seves arrels es remonten
—com a mínim— al segle XIX.
2.1 El programari va nèixer lliure
Als anys seixanta del segle XX els grans ordenadors dominaven el camp de la
Informàtica. Eren instal⋅lacions molt costoses que només estaven a l’abast de centres
governamentals, grans empreses i algunes universitats. IBM era la principal
empresa proveïdora de maquinari. El programari era com un accessori dels
ordenadors, inclòs en el contracte de manteniment que proporcionava el fabricant. En
aquella època cap empresa pensava en treure beneficis de la distribució de
programari.
Els programes informàtics(6) s’escriuen en diferents llenguatges de programació (que
són llenguatges humans) i un cop escrits es compilen per traduir-los al llenguatge
que entenen les màquines: el binari (una successió de 0 i 1). Els programes
propietaris són distribuïts binariament (només la successió de 0 i 1) i, per
tant, cap humà pot entendre com el programa desenvolupa la tasca per la qual
ha estat dissenyat. És com una caixa negra que rep uns inputs i retorna uns
outputs.
Però en aquella època, el codi font del programari era accessible a tots els
usuaris i aquests el compartien, el modificaven i compartien les modificacions
que implicaven millores amb la resta de la comunitat. Per això s’acostuma a
dir que el programari va nèixer lliure, precísament aquestes llibertats de
l’usuari són les que defensa el Programari Lliure. Però en aquesta època no se
l’adjectivava de lliure perquè —a la pràctica— la gran majoria dels programes ho
eren.
Una de les primeres experiencies de col⋅laboració i d’intercanvi de coneixement en
l’àmbit del Software el tenim en la difusió el codi del Sistema Operatiu UNIX(7) de
l’empresa AT&T. Els usuaris d’aquest sistema operatiu —bàsicament governs,
empreses, universitats i usuaris avançats— van fomentar l’intercanvi d’informació per
solucionar i ampliar tot allò relacionat amb aquell software ja que l’empresa
no donava suport o manteniment pel programari distribuït. Aquest sistema
operatiu es va fer molt popular entre universitats, centres de recerca i amants
de la Informàtica. Tècnicament era molt avançat però també disposava
d’una activa comunitat d’usuaris que feien millores al sistema i s’ajudaven
mútuament.
Un dels principals actors en el desenvolupament de UNIX va ser la Universitat de
Berkeley, la qual va iniciar una distribució pròpia de UNIX anomenada BSD (Berkeley
Software Distribution)(8) a la década dels setanta. Aquesta distribució va començar
basant-se en el codi del Unix de l’empresa AT&T, però hi afegiren millores molt
importants. Cal citar el disseny i la implementació de la pila TCP/IP(9) —el protocol que
permet que els ordenadors es comuniquin i base de l’actual Internet—, amb això van
aconseguir que UNIX fos el primer sistema operatiu de propòsit general preparat per
treballar en xarxa amb altres ordenadors.
2.2 La massificació de la Informàtica i el programari privatiu
Fins aquí la història del programari està íntimament lligada a les dinàmiques
pròpies de les comunitats científiques respecte l’accessibilitat, la distribució i la
utilització dels avanços en la matèria. Però ja a principies de la dècada dels setanta
algunes grans empreses van pensar que podien treure beneficis del programari i van
començar a restringir l’accés al codi font i a les millores dels seus programes a tots
aquells que no formalitzaven un contracte amb l’empresa. A mitjans d’aquesta dècada
el software propietari ja era bastant habitual en molts àmbits informàtics, la qual
cosa va suposar un canvi important de mentalitat en la comunitat d’usuaris i
programadors. També va generar un cúmul de noves empreses naixents. Però a
partir d’aquest moment s’imposa el tancament del software (softwre propietari).
Les empreses ja no distribueixen el codi font dels programes, només el codi
executable.
Tot plegat suposa un canvi de model en la producció, distribució i implantació
del programari. Les empreses capitalistes no segueixen el model primogeni de
desenvolupament de programari sinó que imposen la lògica de maximitzar els seus
beneficis com a objectiu principal. Així doncs, es produeix una ruptura del model
clàssic —que respecta els imperatius morals de la Ciència— per imposar un model
de producció on es prioritza els objectius econòmico-empresarials. Potser
un dels efectes col⋅laterals d’aquest canvi de model és la massificació de la
informàtica. Sense el component empresarial segurament no hagéssim viscut la
massificació que, de la mà de la microinformàtica, ha inundat les nostres
vides.
2.3 Retornant al model primogeni, però teoritzant-lo
El moviment del Programari Lliure va nèixer a principis de 1984 de la mà de la Free
Software Foundation(10) (FSF) i el seu principal impulsor Richard M. Stallman(11). El seu
objectiu era crear un sistema operatiu de propòsit general i completament lliure basat en
la filosofia UNIX(7). Aquest projecte fou batejat amb el nom GNU(12). Els hackers(13) de la FSF
es van posar a escriure aplicacions del nou sistema operatiu, les quals eren compatibles
amb els diferents UNIX. Ben aviat aquestes eines foren àmpliament utilitzades. Però
el més important —en la discussió que ens ocupa— és que Richard Stallman
va crear el concepte de copyleft(14) (que es basa en el copyright tradicional per
invertir els seus termes) i, la seva formulació jurídica: la llicència General
Public Licence (GNU/GPL)(15). Segons aquesta llicència l’autor del software
concedeix a l’usuari —i a la comunitat— quatre drets bàsics respecte els programes
lliures:
- Llibertat 0: Llibertat per usar el programa amb qualsevol propòsit
- Llibertat 1: Llibertat per estudiar com funciona el programa i fer-li
modificacions que l’adeqüin a les necessitats de l’usuari (per això és
imprescindible l’accés al codi font) - Llibertat 2: Llibertat per distribuir copies del programa, amb la qual cosa
pots ajudar al teu veí. - Llibertat 3: Llibertat per millorar el programa i fer públiques les millores
perquè se’n pugui beneficiar tota la comunitat. L’accés al codi del
programa és un requisit previ per aquesta llibertat.
Així mateix, la llicència GNU/GPL estableix que qualsevol treball derivat d’un
programa lliure ha de ser distribuït sota els mateixos termes que el programa original.
Aquesta mesura és extremadament útil per garantir la disponibilitat del coneixement i
la cooperació entre les persones perquè el software —com qualsevol coneixement—
és, en bona part, acumulatiu. Cada programa pot contenir milers d’idees i
implementacions concretes basades en experiències anteriors però amb certs nous
elements que milloren el resultat final. Com ja hem dit, podem concebre el software
com una forma de coneixement. Un bon exercici és veure com si substituim
“programa” per “coneixement” en la formulació de les quatre llibertats, no perden
sentit.
Els membres fundadors de la FSF (que són anglosaxons) s’esforcen molt en deixar
clar el concepte de llibertat que apliquen al software. En anglès la paraula free significa
igualment lliure i gratis. Per això, els hakers de la FSF diuen que el free vol dir llibertat
(free as in freedom) i no gratis (free as in beer) ja que la llibertat 2 et permet vendre el
software lliure encara que qui ho comercialitzi no hagi escrit ni una línia de codi de
l’aplicació, això si, encara que el venguis has de respectar les llibertats que
imposa la GPL, però si tot i així hi ha algú que vol comprar, qualsevol ho pot
vendre.
Al mateix temps que la FSF posava les bases per el nou sistema operatiu lliure les
principals empreses del camp de la informàtica van accentuar la tendència a
disminuir radicalment l’accessibilitat als seus programes —especialment al seu codi
font—. És especialment significatiu el canvi de política de AT&T referent a
l’accés a les noves versions de UNIX. A la década dels vuitanta i principis
dels noranta disposar d’un sistema UNIX proporcionat per una empresa era
extremadament car. A més AT&T intentava mantenir el secret sobre el codi
font de UNIX fins al punt que, el 1991, va interposar una demanda contra la
Universitat de Berkeley per publicar el codi font de la seva versió de UNIX
BSD.
Les universitats i sobretot les àreas d’investigació dedicades la computació van
ser les més afectades per aquesta “regressió”. No tenien accés al codi font dels
programes més utilitzats en les tasques de producció. Per tant, no podien
formalitzar les bases del coneixement des d’un punt de vista cientifico-teòric. Era
extremadament difícil ensenyar als informàtics del futur com dissenyar i implementar
projectes de software si no es tenia accés al funcionament dels programes més
utilitzats en la feina del dia a dia de governs empreses, universitats i centres
d’investigació.
Per posar-hi remei Andrew Tanenbaum(16) va crear la primera versió de Minix(17) l’any
1987. Minix és un sistema operatiu escrit des de zero per Tanenbaum i els seus
alumnes. El principal objectiu és proporcionar als estudiants de l’àmbit dels
Sistemes Operatius(18) la possibilitat d’aprendre analitzant com està fet i com
funciona un sistema operatiu real. Posteriorment el seu codi font va ser lliurat a la
comunitat perquè altres universitats i usuaris en poguessin fer ús. Minix és un
exemple més de la tendència de retorn al model primogeni en la producció i
distribució de programari, i serà la base en la qual, uns anys mes tard, es
basarà un del projectes més importants del moviment del programari Lliure:
Linux(19).
2.4 Linux, el boom del Programari Lliure
Els hackers de la FSF van fer molts programes lliures que eren àmpliament utilitzats i
que van demostrar ser dels millors en el seu àmbit. Però per aconseguir un sistema
operatiu de propòsit general completament lliure necessitaven el nucli o kernel(20), el qual
és el programa que interactua directament amb el maquinari i sobre el qual s’executa el
conjunt de programes i aplicacions del sistema operatiu. El kernel o nucli del projecte
GNU és l’anomenat HURD(21). El seu disseny és molt avançat, per la qual cosa la
seva implementació és extremadament difícil. Avui en dia encara està en
procés de desenvolupament i no és apte pels usuaris finals. Així doncs, a
principis de la dècada dels noranta, el projecte GNU tenia un ampli ventall de
programari però li faltava el nucli o kernel per poder tenir un sistema operatiu
complet.
Linus Torvalds(22) era un estudiant de la Universitat de Helsinki quan va desenvolupar la
primera versió del nucli Linux(23). Es va basar en el sistema operatiu Minix per escriure des
de zero el nucli Linux per la popular arquitectura i368. El que havia començat com un
experiment casolà d’un brillant estudiant de ciències de la computació es va convertir
en poc temps en una de les fites de desenvolupament tecnològic més important de
finals del segle XX. Torvalds va decidir llicenciar Linux amb la llicència GNU/GPL, va
publicar el codi font a Internet i va demanar a tothom qui volgués col⋅laborar amb el
projecte que li enviés propostes.
Com ja hem dit, els hackers de la FSF havien desenvolupat aplicacions lliures
però havien d’usar nuclis propietaris dels diferents UNIX. Linux va omplir el
buit que faltava; la suma de les aplicacions GNU i el nucli Linux van donar
lloc a un sistema operatiu de propòsit general completament lliure: el sistema
GNU/Linux. El resultat va ser espectacular, les col⋅laboracions van augmentar
en progressió geomètrica, però lo realment sorprenent va ser que seguint
aquest model de desenvolupament el nucli Linux es va convertir en pocs anys en
una alternativa real al sistemes operatius propietaris de les grans empreses del
sector.
Eric S. Raymond(24), un hacker de la vella escola de la FSF, ha escrit “La catedral i el
Bazar”(25) 3(26)
per exposar el model de desenvolupamemt del programari lliure. Comença explicant la
perplexitat que va sentir quan es va començar a interessar per Linux. Segons explica,
des de mitjans dels 80 havia col⋅laborat amb la FSF escrivint programes lliures i sempre
s’havien basat en un model de desenvolupament que, metafòricament, compara amb la
construcció d’una Catedral. Un grup reduït d’arquitectes dissenyen el programa,
l’implementen, el proven durant molt temps i quan ha superat amb èxit totes les proves
es publica. Per tant, es trigava molt en fer programes perquè requeria molt
treball d’un grup petit d’experts i, de vegades, després de tot aquest treball el
programa no era prou bo o cometia errors en situacions que no havies estat
provades.
Raymond explica que a principis dels noranta pensava que sabia com es desenvolupa
el software, i els seus deu anys d’experiència ho avalaven. Per això es va sorprendre
tant amb Linux i el seu model de desenvolupament, el qual consistia en publicar molt i
sovint, encara que tingués errors sense solucionar. La idea és recolzar-se amb tota la
gent que dedicava les seves hores lliures a millorar i provar Linux, recollir totes les
propostes i implementar les millors. El resultat fou espectacular, s’avançava a passos de
gegant comparat amb el model de desenvolupament antic i cada cop més persones
s’implicaven en la construcció del programa. I precísament aquí recau
l’espectacularitat, ja que era impensable que en un projecte de software tan complex com
el kernel (nucli) qualsevol persona pogués fer aportacions sense cap filtre
(a part del filtre de si funciona o no) i el resultat fos un nucli potent i estable
i no pas un cúmul d’inconsistències com pronosticaven alguns experts en
informàtica.
Raymond sintetitza aquest fenomen enunciant la “llei de Linus” que diu
“partint d’una base suficient de desenvolupadors, quasi qualsevol problema pot ser
caracteritzat ràpidament, i la solució ser obvia, almenys per algú” o dit més
col⋅loquialment “amb moltes mirades, tots els errors saltaran a la vista”. Hem de
tenir present que a la década dels noranta comença la implantació massiva
d’Internet en alguns països. Internet és la infraestructura que fa possible teixir
la xarxa de col⋅laboració entre iguals que necessita el model del programari
lliure. Volem destacar que aquest model en xarxa té molts punts de contacte
amb la dinàmica de funcionament de la producció científica descrita per
Merton.
Aquest model de desenvolupament no va ser “inventat” per Linus Torvalds, altres
projectes anteriors ja havien transitat aquest camí. Però Linux va demostrar el
sorprenent potencial d’aquest model. Altres projectes lliures van seguir l’impuls de
Linux i es van consolidar com les aplicacions més usades per desenvolupar
certes tasques imprescindibles pel treball d’ordenadors comunicats en xarxa. Cal
citar projectes com ara Apache(27) (popular servidor web) o Sendmail(28) (gestor de
correu) que són en l’actualitat sistemes quasi indispensables per a la gestió
d’Internet.
2.5 Època actual, el Programari Lliure ja es una realitat
A principis de 2005 ens trobem que el Programari Lliure no és només un conjunt
d’eines informàtiques, ha evolucionat de forma paral⋅lela amb la creació de noves
tecnologies i maneres de fer que garanteixen la supervivencia del coneixement. Internet
ha sigut una d’elles i potser la més iportant. Internet no existiria possiblement sense el
Programari Lliure i el Programari Lliure no existiria tal com el coneixem avui si no fos
per Internet. Analitzar aquesta sinèrgia escapa completament a les nostres possibilitats
en aquesta discussió. Per això només apuntem el fet que el naixement i
desenvolupament d’Internet s’ha basat en la utilització d’estàndars oberts i que
l’elecció dels càrrecs de responsabilitat en organitzacions que gestionen aspectes de la
Xarxa s’ha basat en una estricta meritocràcia, més pròpia d’institucions científiques
que governamentals.
El teixit que s’ha cosit al voltant del Programari Lliure es quasi inabastable, un dels
projectes que demostren aquesta magnificencia es Debian(29). Una distribució
del sistema operatiu GNU/Linux on s’hi coordinen més de 8000 programes
diferents. Debian s’ha construit i es manté gràcies a l’esforç col⋅lectiu de quasi
un miler de desenvolupadors voluntaris i de milers d’usuaris arreu del món.
Això possibilita que els seus objectius no es vegin subordinats a necessitats
economico-empresarials. El nombre d’ordinadors que tenen instal⋅lada aquesta
distribució podria voltar els centenars de milers. El perfil dels desenvolupadors ja sigui
oficials o no oficials respon tant a gent d’universitats, empreses o simplement usuaris
anònims.
Cal veure també el canvi d’actitud d’algunes empreses al voltant del Programari
Lliure, podem posar com a exemple el cas de IBM. Aquesta empresa està
actualment produint, instal⋅lant i distribuint Programari Lliure per als seus clients.
Com a mostra, l’ordenador Mare Nostrum(30), el qual va ser comprat a IBM pel
Centre de Supercomputació de Barcelona(31) —i que és el quart(32) en potència del
món— funciona amb el kernel Linux 2.6(33). Però el més important és que
retorna a la comunitat part del coneixement produït en forma de programari
lliure. Aquest és un element cabdal per veure la importància del Programari
Lliure.
3 Les llicències Creative Commons
Com hem intentat exposar en la secció anterior, el Programari Lliure ha estat pioner en
buscar solucions innovadores a problemes complexos vinculats al desenvolupament
tecnològic. Però partint d’uns imperatius ètics i instrumentals de socialització del
coneixement i de col⋅laboració entre iguals. Aquest model ha demostrat empíricament
el seu èxit en el camp del programari i també ha generat alternatives en àrees del
coneixement i la cultura aparentment allunyades del món del programari i les noves
tecnologies. En la discussió que ens ocupa volem centrar-nos en les llicències Creative
Commons.
3.1 Origen de les llicències Creative Commons
Laurence Lessig(34) —un prestigiós jurista nord-americà— va ser un dels principals
impulsors de la fundació de Creative Commons(35) l’any 2001. Una entitat sense ànim de
lucre dedicada a proporcionar als autors d’obres artístiques, científiques o de
qualsevol altre tipus, la possibilitat de llicenciar el seu treball de tal manera que els
permeti triar quins drets es reserven sobre la seva obra i quins drets cedeixen a la
comunitat. En contraposició al Copyright(36) tradicional —amb el qual l’autor es reserva
tots els drets sobra la seva obra— les llicències Creative Commons es basen en que els
autors tenen la possibilitat de triar entre un ampli conjunt de llicències que
estableixen quins drets es reserva l’autor i quins drets es concedix als usuaris de
l’obra.
La inspiració del projecte Creative Commons, tal com afirmen(37) els seus impulsors,
arrenca de l’experiència del moviment del Programari Lliure. Concretament de la
teorització que va fer Richard M. Stallman(11) del concepte copyleft(14) (que es basa en el
copyright tradicional per invertir els seus termes) i, la seva formulació jurídica: la
llicència General Public Licence (GNU/GPL)(15).
Per centrar la discussió sobre les llicències Creative Commons cal recordar que els
conceptes bàsics sobre el quals s’edifica la filosofia(38) del programari lliure són, per una
banda, que el coneixement ha de ser lliure i accessible a tothom, com a dret inalienable. I
per l’altra, que el treball cooperatiu entre una comunitat d’iguals —a més una poderosa
força d’innovació i avanç tecnològic— és un imperatiu ètic i moral irrenunciable.
Per la qual cosa, qualsevol limitació de la capacitat d’investigar i compartir el
coneixement adquirit amb la comunitat —o, de manera més general, qualsevol
limitació en la difusió del coneixement— és una norma asocial que fomenta la
ignorància, la competència salvatge, l’aïllament de les persones i la subordinació
dels individus al poder de les grans corporacions i les administracions estatals. Així
doncs, es tracta de preservar la llibertat i la independència dels individus davant els
monopolis sobre el coneixement (en aquest cas sobre el software) de grans
corporacions que només vetllen perquè la seva taxa de beneficis creixi sense
parar.
3.2 Adaptació a la legislació espanyola
Els impulsors de les llicències Creative Commons van formular els seus plantejaments
de tal manera que s’adeqüessin a la legislació americana. L’estratègia jurídica que
van seguir està clarament inspirada en la que va utilitzar Stallman per definir les
llibertats del programari GNU. Consisteix en utilitzar els drets privats atorgats per les
lleis de propietat intel⋅lectual per aconseguir crear béns comunals. Així la llicència
GNU/GPL estableix que, en virtut dels drets de l’autor sobre la seva obra, aquest
concedeix a l’usuari —i a la comunitat— les quatre llibertats enumerades més amunt.
Així mateix, la llicència GNU/GPL estableix que qualsevol treball derivat de l’obra
—a no ser que l’autor del treball derivat en faci un ús exclusivament privat— ha de
ser distribuït sota els mateixos termes que el treball original. Com ja hem
dit, aquesta mesura és extremadament útil per garantir la disponibilitat del
coneixement i la cooperació entre les persones. A la pràctica, es produeix un
augment continuat de la proporció de béns comuns en aquest àmbit del
coneixement.
Les llicències Creative Commons són molt més àmplies que la GNU/GPL
però es basen en la mateixa estratègia jurídica, els autors —fent ús dels drets
sobre la seva obra— només es reserven alguns drets per tal de facilitar-ne
la difusió i la socialització. A diferència de la GNU/GPL les llicències
Creative Commons ofereixen un gran ventall de possibilitats a l’autor. Permeten
escollir entre una àmplia tonalitat de grisos entre el copyright tradicional i
el domini públic passant pel copyleft. Així doncs, no totes les llicències
Creative Commons asseguren de la mateixa manera la lliure disponibilitat i
accessibilitat sobre el coneixement. Podríem dir que no totes són igual de
lliures.
Les llicències Creative Commons s’estructuren entorn de quatre variables:
es distribueix, s’exhibeix públicament o se’n fan treballs derivats.
seva obra sense el seu permís explícit i sota les condicions que estimi
necessàries.
seva obra sempre que no es facin modificacions de la mateixa sense el
seu consentiment explícit. Així mateix, l’autor també pot permetre que
tothom pugui modificar la seva obra i difondre els resultats com a obra
derivada.
qualsevol que distribueixi una obra derivada de la seva, hagi d’utilitzar la
mateixa llicència que l’obra original.
Combinant aquestes quatre variables, Creative Commons ofereix onze tipus de
llicències diferents per adaptar-se a les necessitats de cada autor i del tipus
d’obres. Un dels serveis que ofereixen és un portal web(39) que facilita l’elecció del
tipus de llicència a través d’uns formularis de preguntes sobre les condicions
sota les quals cada autor posa a disposició la seva obra. Ara bé, Creative
Commons no és un bufet d’advocats, és una entitat sense ànim de lucre i, per
tant, no assumeixen responsabilitat de cap tipus ni respecte l’autor ni respecte
l’obra.
Recentment, a iniciativa del Programa de Recerca i Innovació Docent de la
Universitat de Barcelona(40), ha reeixit el projecte(41) —encapçalat per Ignasi Labastida(42)—
d’adaptar a la legislació espanyola les llicències Creative Commons. Un
prestigiós grup d’advocats(43) ha estat l’encarregat de l’adaptació i segons les
paraules de De la Cueva(44), no ha estat difícil ja que aquestes llicències es
basen en principis jurídics ben assentats en el dret romà i anglosaxó. Com
els drets absoluts de l’autor sobre la seva obra i la possibilitat de compartir
amb la comunitat el que és legítimament propietat individual. Com ja hem
dit, les llicències CC es basen en drets individuals per proporcionar béns
comunals.
3.3 L’auge d’Internet: el sentit de les llicències Creative Commons per a la
difusió del coneixement científic i acadèmic en l’era digital
No pretenem tractar aquí l’ampli ventall d’obres que poden ser llicenciades sota les
llicències Creative Commons perquè formen un conjunt tant bast i heterogeni que no
admet gaires generalitzacions satisfactòries. Volem centrar la discussió en la
idoneïtat de les llicències Creative Commons per a treballs científics i acadèmics
en el marc del desplegament d’Internet i de la embrionària societat de la informació
que s’està gestant a l’alba del tercer mil⋅lenni.
L’aparició d’Internet com a eina de comunicació i difusió del coneixement,
planteja un cúmul de noves possibilitats per a la difusió del treball científic i
acadèmic. Des de que —al segle XV— Gutenberg(45) va inventar la impremta, el procés
de construcció col⋅lectiva del coneixement científic es vehiculava per mitjà de
publicacions periòdiques en paper, a través de les quals la comunitat científica podia
accedir al treball dels seus col⋅legues. D’aquesta manera, i emparats pel dret a cita, els
científics han pogut basar el seu treball d’investigació sobre altres investigacions
—ja sigui intentant contrastar-les, refutar-les o ampliar-les—. Per això ha fet
fortuna —de la mà de Robert K Merton(46)— la frase de Isaac Newton(47) “si he
estat capaç de veure-hi tant lluny és perquè estic assentat a les espatlles de
gegants”, en referència al component col⋅lectiu de la tasca científica i a la
necessitat de compartir el coneixement per tal de poder avançar en el camí de la
ciència.
Els drets de propietat intel⋅lectual i de copyright tradicionals —referits al
treball científic i acadèmic— estan pensats per una societat on la difusió del
coneixement està subjecte a les limitacions de les publicacions en paper —ja
siguin llibres o revistes— i un dels principals objectius és protegir del plagi i
garantir un reconeixement a les aportacions originals. Però en una societat
on Internet agafa cada cop més protagonisme, les restriccions derivades del
copyright tradicional són un llastre innecessari per la difusió del coneixement
científic.
El copyright es basa en que el titular dels drets d’una obra intel⋅lectual es reserva
tots els drets sobre ella. Per tant, qualsevol reproducció total o parcial per
qualsevol mitjà requereix el consentiment explícit del titular dels drets, a
no ser que ens emparem en el dret a cita. Aquesta eina legal era útil en una
època en què la difusió del coneixement científic estava restringit quasi
exclusivament al paper i la impremta. En aquella època calia una inversió
econòmica per portar a impremta un treball científic i difondre’l, i com a
resultat d’aquesta inversió s’esperaven beneficis econòmics. Ara bé, els que
s’encarregaven d’aquesta tasca eren majoritàriament grups editorials i no els
científics autors de les obres. Per això, tenia sentit que l’autor es reservés
tots els drets i que si algú volia difondre el seu treball —i per tant, treure’n
beneficis— hagués d’acordar les condicions amb el propietari intel⋅lectual de
l’obra.
Però la generalització progressiva d’Internet(5) fa obsoletes aquestes eines legals,
perquè una de les seves característiques bàsiques és que qualsevol informació
(coneixement científic, llibre, base de dades,..) que sigui digitalitzada i introduïda en
un ordenador connectat a una xarxa pot ser reproduïda indefinidament sense cap cost i
pot ser àmpliament difosa gràcies a l’accessibilitat que proporciona la Xarxa. Així
doncs, la difusió de qualsevol informació o coneixement s’allibera de bona part de la
càrrega econòmica que implicava la impremta i la difusió en paper. Aquest fet ha
inspirat diversos moviments i iniciatives, com el ja citat projecte GNU, que es basen
en la premissa ètica de que el coneixement és un patrimoni col⋅lectiu de la
Humanitat i, per tant, ha d’estar lliurement disponible a tothom amb Internet com a
infraestructura.
Les llicències Creative Commons —en els casos que abasta la nostra discussió—
prenen tot el seu sentit en combinació amb les possibilitats de distribució i
socialització del coneixement —amb un cost econòmic molt proper a zero— que
ofereix Internet. Els treballs científics i acadèmics tenen la vocació de ser el màxim
accessibles entre el públic que hi estigui interessat i aspiren a interessar cada cop a
més persones. Així doncs, no té cap sentit limitar les possibilitats que ofereix
Internet per preservar uns usos dels drets d’autor que han quedat obsolets a la llum de la
revolució digital que estem vivint.
4 Conclusió
El model de desenvolupament del Programari Lliure no és una nova manera
de produïr i socialitzar el coneixement. La recerca en ciència bàsica ha
demostrat, des del segle XVII, els extraordinaris resultats d’una xarxa col⋅laborativa
d’iguals que comparteixen el coneixement rellevant disponible en una determinada
àrea de coneixement. Manuel Castells al seu llibre “La Gal⋅làxia Internet”
4(48) fa
aquestes reflexions sobre la innovació, que al seu parer, és un dels principals elements
dinamitzadors de la nova economia:
La innovació és encara el producte del treball intel⋅ligent, però
d’una intel⋅ligència col⋅lectiva. No hi ha cap departament de R+D
que pugui igualar el poder d’una xarxa global i cooperativa —en
realitat així és com es desenvolupa la ciència bàsica, amb uns
resultats extraordinaris—.
Hem destacat també la clara afinitat entre els imperatius institucionals de la
Ciència —especialment el que Merton anomena “Comunisme”— i la formulació de
llibertats de l’usuari i les condicions d’ús, de copia, de distribució, de comunicació i
la possibilitat de fer treballs derivats de l’obra que estableix el copyleft i les llicències
Creative Commons que el representen. Potser es podria afirmar que les llibertats de
l’usuari definides pel copyleft són una adaptació de l’ethos de la Ciència al camp
concret del software, que per la seva naturalesa tecnològica ha estat molt influenciat per
estructures socials que, com ens recorda Merton, de vegades entren en contradicció amb
l’ethos de la Ciència. De fet, quan el 1984 en R.M. Stallman va iniciar el projecte de fer
un sistema operatiu completament lliure molt poca gent se’l va prendre seriosament.
El nínxol de mercat dels sistemes operatius semblava només apte per les
grans empreses capitalistes amb capacitats d’inversió astronòmiques. Els
hackers de la FSF i els milers de persones que s’han anat sumant aquests anys al
moviment del software lliure han demostrat que les estrategies de cooperació i
col⋅laboració entre una comunitat d’iguals poden oferir resultats òptims en camps
tècnicament molt complexes i en competència directa amb les més grans
multinacionals.
El model de desenvolupament i els principis ètics del moviment del Programari
Lliure han inspirat iniciatives diverses en àmbits aparentment allunyats del
desenvolupament de programari. Les llicències Creative Commons han centrat la nostra
discussió però volem destacar que si hem pogut fer aquest treball és gràcies a la
informació que hem pogut obtenir d’Internet gràcies a que els seus autors han decidit
no restringir la difusió de les seves obres. Hem de citar el llibre “Software Lliure”(49) de
Jordi Mas, els materials(50) del Màster Internacional de Software Lliure(51) de la UOC(52) i
l’enciclopèdia lliure Wikipedia(53), entre altres. Així doncs, els encerts d’aquest
discussió els podem imputar a aquest coneixement posat a disposició de tothom a
través d’Internet. Els errors són només nostres. És el preu d’estar a espatlles de
gegants.
També hem argumentat que el Copyright tradicional ha quedat obsolet gràcies a
l’evolució de la Xarxa i hem intentat deixar clar que els motius pràctics que donaven
sentit a reservar tots els drets sobre una obra científica o acadèmica han
deixat de ser efectius, amb la qual cosa el copyright ha esdevingut un llastre
innecessari per a la difusió de la cultura i el coneixement científic. A més, hem
destacat que les noves possibilitats que ofereixen la digitalització i l’expansió
d’Internet poden servir per fer més sòlids i factibles els imperatius institucionals
de la Ciència —i per tant, ajudar al seu creixement i la seva socialització
entre els habitants del nostre planeta— sempre i quan els drets de l’autor sobre
la seva obra siguin exercits des del compromís del científic i l’acadèmic
amb la extensió i la socialització del coneixement científic, en particular,
i amb els imperatius institucionals de la Ciència, en general. No té sentit
que les obres científiques i acadèmiques segueixin utilitzant el copyright
tradicional podent aprofitar el potencial d’Internet amb llicències Creative
Commons, les quals s’ajusten molt més a l’ethos de la Ciència que el copyright
tradicional.
Cal doncs que les universitats catalanes prenguin partit per un a forma de
socialització del coneixement que respecta l’ autoria de les obres i, al mateix temps,
possibilita que el coneixement generat sigui accessible a qualsevol a través
d’Internet. Pensem que una de les funcions principals de la Universistat és estar
al costat de la societat aportant els seus coneixements per poder fer front als
reptes que entranyen els temps convulsos de canvi. Vivim en una època on les
dinàmiques tradicionals associades a la vida laboral —una feina de per vida,
repetitiva, previsible i amb cobertura social— perden força en favor de noves
dimàquies associades a la flexibilitat del nou model productiu —les quals generen
significatius augments de productivitat però pagant el preu d’una precarietat en
augment entre bona part de la força de treball—. En un context com aquest,
l’educació i l’aprenentatge deixen de ser activitats reservades a certes etapes de la
vida i es converteixen en activitats associades a la vida laboral per poder-se
adaptar a les canviants necessitats de la producció. Així doncs, cal que les
Universitats proporcionin les eines a la societat catalana per poder formar-se al llarg de
tota la seva vida posant a la seva disposició el coneixement generat arran de
l’activitat dels centres universitaris i de recerca. Es podria argumentar, amb raó,
que només adoptant les llicències Creative Commons no n’hi ha prou per
garantir l’accés al coneixement a la població del nostre país, cal fer moltes
altres coses que escapen a aquesta comunicació. Davant això només podem
contraargumentar que fins i tot el viatge més llarg comença amb un petit
pas.
Lista de enlaces de este artículo:
Este post ha sido traido de forma automatica desde https://web.archive.org/web/20140625063149/http:/bulma.net/body.phtml?nIdNoticia=2181 por un robot nigromante, si crees que puede mejorarse, por favor, contactanos.