Des de que a ca’n Bertelsmann van comprar Napster, tothom espera mem que passarà
amb la música enxarxada pel sector «oficial», el de les discogràfiques.
Comença a haver-hi novetats, i segons aquesta noticia
a GSMBOX, els encorbatats de les discogràfiques estan dissenyant
un futur ple de situacions ben estrambòtiques. Qui vulgui ser «legal»
i comprar música a la Ret haurà de tenir molta paciència,
fetge i la butxaca ben plena.

Mentre les multinacionals s’empesquen fórmules comercials d’èxit
dubtós, alguns músics demanen «Por
favor, ¡pirateen mis canciones!». El futur no està gens
clar i el més assenyat és riure i esperar mem que passa.
I és que amb noticies
com aquesta no deixen gaire més opcions:
«Por un suscripción mensual de 10 dólares (unas 1.900
pesetas) cada usuario tendrá derecho a bajarse a su ordenador 75 canciones
al mes. Cuando un internauta descargue una canción, ésta permanecerá
disponible durante 30 días en su disco duro. Si quiere seguir disfrutando
de ella más tiempo tendrá que pagar de nuevo transcurrido ese
plazo. Pero nunca será completamente suya. Cuando deje de pagar, el archivo
se autodestruirá. Tampoco podrá copiarla en un CD o llevarla hasta
un reproductor portátil»
Però aquests de les discogràfiques no deien que venen drets d’autor?
De fet, abans-d’Internet un servidor ja ho trobava un poc capriciós,
tot això de la venda de plàstic que en diuen «drets d’autor».
Entro a una botiga al principi dels anys 90, en plena època «CD»:
—Tenc un disc de vinil, pel qual he pagat drets d’autor, i ara vull canviar
de suport… puc tornar el disc de vinil perquè a canvi em doneu un CD
per una mòdica quantitat?
—No (mentre et claven aquella mirada reservada als locos que fan espectacle).
Ara que inventen l’estat de possessió musical sense suport, idò
resulta que segons com pot ser més car que amb suport i tot.
Tampoc sembla que l’autor sigui l’important, perquè per mantenir les
peces d’algú que m’interessa haig de seguir consumint coses d’altres
autors.
Les coses s’han complicat i la conversa a una botiga musical virtual del segle
XXI és un poc més llarga:
—Hola, ve a fer la seva compra mensual?
—Però sense saber que vull… és que ja tinc de tot, sap?
Bé sí, m’agradaria poder seguir escoltant «Supertramp live
in Paris». Ja fa 27 anys que el tenc, però cada dia m’agrada més.
—Aquest
mes tenim un disc nou que ja és un èxit: «Macarena revival».
—Res més?
—Clar que sí amic… som a l’estiu, època de grans èxits!
També tenim «La lanzadera», de Gorgi Dan 3.1, «Sólo
se vivía una vez» de Azucar Clonero y «Sólo quiero
a-Marte» de Ricky Marten.
—Que hi farem, posi, posi (mentre et dediquen aquell pensament —virtual—
reservat als locos que fan espectacle).
—Són $10, com sempre.
Com em deia fa poc en Joan Cabot, un periodista especialitzat en el món musical, «És
que són els millors… mama: jo de gran vull ser multinacional, per fer
riure el món!»
—
Benjamí
http://bitassa.com

Este post ha sido traido de forma automatica desde https://web.archive.org/web/20140625063149/http:/bulma.net/body.phtml?nIdNoticia=758 por un robot nigromante, si crees que puede mejorarse, por favor, contactanos.