En menys d’un any s’han consolidat dos motors oberts per navegadors: Gecko del Mozilla i KHTML del Konqueror mentre el Microsoft Internet Explorer s’estanca. Quan alguns encara exploren, altres ‘konquereixen’ i fins i tot es permeten anar de safari.
El model de desenvolupament de programari obert dispara les expectatives després d’anys d’immobilisme del model tancat.
Apple es proposa crear un nou navegador pel seu sistema operatiu MacOS X que es dirà Safari(1). En lloc de fer-lo des de zero, avalua el codi obert de dos productes que ja funcionen: Konqueror(2) i Mozilla(3).
Els tècnics troben que el motor del Konqueror (nom KHTML) té totes les
característiques que cerquen: és petit, modern i eficient.
Al implementar-lo troben detalls que es poden millorar i fan canvis. En llençar la primera beta de Safari, només minuts després de la presentació d’en Steve Jobs(4) a la MacExpo(5) de San Francisco, el cap del projecte(6) informa
de les millores(7) als autors de KHTML. És una de les normes bàsiques del
codi obert. L’equip de Konqueror ho rep com “un gran regal de Nadal”(8) (sic),
justament estaven treballant en millorar algunes coses que ara es troben
fetes pel Safari. Obriran a Internet un nou espai de treball per
col·laborar plegats a partir d’ara. La noticia(9) és que als usuaris de Konqueror i Safari
els hi esperen moltes innovacions.
Tots els detalls són a l’article d’en Ricardo Galli(10).
Estem davant d’un exemple palmari del que dóna de sí el model de
desenvolupament basat en codi obert. El trobem especialment important
perquè:
-
Dóna aire fresc a un sector que semblava estancat: el dels navegadors
pel web, un medi que s’havia fet popular perquè era obert i estava a l’abast
de tothom, però poc a poc passava a mans d’una multinacional. Cada pic
és més complicat moure’s per Internet sense usar Explorer i per tant
comprar el sistema operatiu de Microsoft. - El programari obert ha estat la única forma de plantar cara a una
situació que afecta a tot Internet. No s’havia pogut solucionar amb al judici més llarg i
sonat de la història de la indústria del programari: la causa contra
les pràctiques monopolístiques de Microsoft per aconseguir la expansió
màxima del seu navegador Explorer.
Però per damunt de tot, perquè el que hem vist amb el el projecte
Safari és un exemple del que es pot aconseguir per tot el programari
necessari per moure’s per la Societat de la Informació.
No està de més fer un poc d’història per donar arguments a quan útil és
el model de desenvolupament obert. Servirà per superar la frenada
tecnològica que hem patit els darrers anys; no és una qüestió de gustos
ni militàncies.
La situació actual
Internet és la darrera gran innovació al sector. Va esclatar el 1994 de la mà del web i del navegador Netscape(11).
Aquell mateix any Bill Gates va retirar(12) la primera edició del seu
llibre “Camino al futuro(13)” perquè no hi parlava d’Internet. Windows 95, el
nou producte de la casa no tenia en compte Internet, que es podia
usar instal·lant Netscape(14) o Mosaic(15), el seu predecessor.
A Microsoft van descobrir la Xarxa i les seves possibilitats i es van
posar a treballar fort. Els resultats van ser espectaculars, perquè a
la casa disposen de molts recursos i bons informàtics. Explorer i
Outlook (primer Internet Mail) van fer grans progressos entre el 97 i
el 98.
Les versions 4 i 5 de l’Explorer incorporaven moltes novetats i
estabilitat en comparació amb el rival: Netscape, que cada pic era més
pesat, lent i erràtic. Microsoft va incloure Explorer al Windows. La
tàctica era aprofitar el sistema dominant per col·locar el producte
com fos.
Fins fa només un any semblava que només hi havia un navegador possible,
el Microsoft Internet Explorer. Els nous internautes se’l trobaven
instal·lat i ja no cercaven més. La majoria de desenvolupadors web ja
no provaven les seves planes en cap més programa, ni tant sols
Netscape, ergo Windows cada pic era més imprescindible. Alternatives
molt dignes, com l’Opera, només aconseguien fer-li pessigolles(16).
Les conseqüències eren previsibles. Un cop assolit el domini absolut,
el navegador ha millorat molt poc o gens. Al contrari. Darrerament
totes les noticies de l’Explorer es limiten al forat de seguretat o
virus setmanal de rigor(17), i alguns intents més o manco maldestres o
descarats d’aclaparar el web. Recordo aquests:
- Alterar els estàndards de l’HTML establers pel Wold Wide Web
Consortium(18) amb el cas(19) del seu portal MSN, només visitable
amb l’Explorer per uns dies. - L’intent de modificar les planes web vistes a l’Explorer per posar-hi
enllaços batiats com “Smart tags(20)”, passant de qui és l’autor i què en
pensa de l’alteració –hom pot no voler que la seva plana tengui
enllaços a certs llocs. - Quan l’internauta tecleja l’adreça d’un servidor inexistent o caigut,
l’Explorer l’envia cap MSN, cosa que ha servit per situar el seu portal(21) entre els grans(21). - Integrar la missatgeria instantània MSN Messenger i el servidor de
correu Hotmail, d’ús massiu(22) i que cada pic retalla més els serveis gratuïts i són de
qualitat mes pobre, mentre en llença de pagament –i gens barats.
10 anys tudats
En definitiva, més del mateix que hem vist sistemàticament els que ja portem uns quants anys al ram del bit:
Les passes es poden resumir en el celebèrrim “embrace, extend and extinguish(23)”
Un servidor (que no host) al 1983 ja treballava amb sistemes
multiusuari. Penjàvem fins a 4 terminals a un Altos Serie 5(24) equipat
amb un processador Zilog Z80 a 4,77 MHz i 64 K de RAM. El sistema
operatiu era l’Oasis (ara Theos(25)), multiusuari –com MP/M, que també es podia instal·lar. Windows no ha estat multiusuari fins al 2000,
amb el Windows 2000, i ara l’XP. Amb les màquines modernes els sistemes
multiusuari volen; dels 4 terminals del Z80 hem passat a poder-ne
connectar 40 a un Pentium 4.
Quan al MS-DOS li van incorporar xarxa, l’invent de la informàtica
distribuïda sempre em va semblar un pas enrere. Les xarxes DOS i
Windows (NetBios) donaven problemes i encara tenen moltes
limitacions –cosa que no passa amb el TCP/IP desenvolupat per Cerf i
Kahn al 1973.
La informàtica distribuïda diu que cadascú executa una còpia del
programa a un ordinador monousuari: el PC. Ha servit perquè es
venguessin milions de PC, fer baixar els preus i popularitzar la
màquina, beníssim. Però en quant al programari, ha representat una
passa enrere.
Ara, al 2002, Microsoft proposa una revolució: en lloc
d’informàtica distribuïda, diu que cal centralitzar-la en servidors
multiusuari. A l’invent li diuen .NET(26) i sí, anirà bé, fa més de 20 anys que alguns ja ho havíem tastat. Els usuaris de Java 2 EE(27)
també coneixen la filosofia del producte abans de que Microsoft anunciés
.NET. S’espera que el sector del programari de gestió per a empreses
desenvolupi masivament damunt .NET, ja que són clients habituals de
Microsoft. El projecte Mono(28), una
rèplica oberta de .NET, els servirà per tenir més alternatives i poder
influir en el progrés d’una tecnologia tant bàsica per a ells, tal com
ja s’està aconseguint amb els navegadors. També els hi esperen novetats
i innovació.
El maquinari és el gran protagonista de les innovacions populars dels darrers anys: USB,
Firewire, plaques de vídeo més potents, monitors més perfectes o xarxes
més ràpides. El PC ha triomfat perquè té una arquitectura oberta, la novetat al món del maquinari que va introduir IBM(29) –sense voler. L’altre gran innovació és Internet, però és de molt abans
de que ni tant sols Microsoft existís.
Cada PC nou portava una nova versió de Windows. Ja en teníem un, però
calia recomprar-lo perquè l’anterior no tenia drivers (controladors) pel nou maquinari. El preu de la llicència passava
desapercebut per mor de la baixada de preu del maquinari, mentre
Microsoft es convertia en una multinacional més rica que podia
presionar encara més als fabricants. El Windows anterior no tenia els controladors per limitacions tècniques, sinó perquè ningú no els havia
fet. Tampoc no ho podia provar ningú sense cometre engenyeria inversa,
violar un caramull de patents i clàusules del CLUF (o EULA(30), allò tant
mal redactat que acceptem sense llegir-lo en instal·lar programari).
Vull dir que si algú pogués fer controladors i Windows
3.1, al 2003 podríem usar Windows 3.1 i fer pràcticament el mateix que la majoria d’usuaris de XP: Office, Internet i multimèdia. El model no ha canviat. Gairebé no hi ha
noves possibilitats. Només han fet millores per treure suc al PC modern
i modificat l’aspecte gràfic per adaptar-lo a les modes –o simplement que sembli que la cosa canvia. A partir de l’any 2000 la gran innovació ha estat
que Windows 2000 o XP siguin multiusuari (una prestació infrautilitzada després de tants anys sense), fer-los més estables i que superin el
límit de 640K del MS-DOS. Exactament el que ja feien els UNIX (i similars) dels 70 –sense interfície gràfica, que tampoc és un invent de Microsoft(31).
Perquè UNIX no es va imposar? Perquè cada còpia valia 3000 Eur i no era
fàcil ni de piratejar ni d’instal·lar. Un gran error que hem pagat car,
tudant almanco 10 anys d’innovació en programari.
Però els bons productes mai moren. Just l’any de llançament de Windows 3.11, el 1994(32), un al·lot finlandès estudiant d’informàtica regalava a la humanitat una eina fonamental per recuperar l’estil UNIX de fer les coses. Va encetar el projecte com un hobby(33). Les grans coses sempre arriben d’allà on hom manco s’ho espera.
Recuperant el temps perdut
En Linus Torvalds(34) ho va dir ben clar en presentar la versió 1.0 del seu nucli,
el 1994: “UNIX és tant car que surt més a compte fer-se’l un mateix”.
El va fer lliure, amb el codi font obert, perquè per crear-lo havia
usat eines també lliures, del moviment GNU(35) d’en Richard Stallman. A
ca’n GNU feia anys que treballaven fent programari obert per UNIX,
intentant fer que el sistema fos més popular i assequible. Però els hi
faltava justament la peça que va fer en Linus Torvalds: el nucli. Fins
aleshores, per usar qualsevol programa GNU calia comprar un caríssim
nucli UNIX patentat per l’AT&T. El nucli d’en Linus va ser aire
fresc pel moviment del programari lliure. Ja era possible un sistema
operatiu totalment obert i basat en UNIX, el GNU/Linux.
Han passat gairebé 10 anys des de la versió 1.0 de Linux que han servit per millorar i
consolidar tant el sistema operatiu com el model de desenvolupament
basat en codi obert. Internet ha estat decisiva per posar en contacte
a desenvolupadors de tot el planeta que treballen damunt codi comú. És
una forma radicalment nova de fer les coses a la indústria del
programari. Possiblement l’única viable per innovar, perquè no té un amo definit
i les multinacionals del programari tancat no poden comprar-lo i
aturar-lo, només unir-s’hi –és el que ha fet Apple. Al
1996 van aparèixer dos escriptoris: Gnome(36) i KDE(37). És la part que
darrerament està progressant amb més força.
Ha estat colossal veure-ho a la pràctica aquest vespre, mentre es
creuaven missatges entre els desenvolupadors de KDE i del nou navegador
Safari d’Apple (en Ricardo dóna tots els detalls al seu article(10)).
Aquí no es parla d’un sistema operatiu, sinó d’una innovació
transversal que es pot reaprofitar en diferents productes i sistemes
(GNU/Linux i MacOS). És la gran característica del codi obert, que si
hagués concretat fa 20 anys amb la força i protagonisme que està agafant ara, com a usuaris gaudiríem un
programari molt més avançat, universal, assequible i usable. A la
indústria local tindríem tècnics i productes de renom.
Estem a punt de veure grans innovacions, encara que hagi fet falta esperar-les 20 anys 🙂Lista de enlaces de este artículo:
Este post ha sido traido de forma automatica desde https://web.archive.org/web/20140625063149/http:/bulma.net/body.phtml?nIdNoticia=1649 por un robot nigromante, si crees que puede mejorarse, por favor, contactanos.